La recerca de pis continua. La incertesa sobre el nostre futur habitatge també. Oh My God quina santa pacièeeeeencia! Creuo els dits perquè la setmana que ve la dona aquella es digni a donar senyals de vida i ens digui què pensa fer d’ara endavant. Em rebenta haver de dependre de la decisió d’una persona. Sobretot, si aquesta s’esfuma de sobte, desapareixent del mapa.
Hem trucat a molts pisos de lloguer. La situació està difícil però no impossible. Els preus altíssims. I la competència entre els possibles llogaters, màxima. Entre una cosa i l’altra, a dia d’avui només hem vist un pis i curiosament no és cap dels dos dels que havia parlat. No estava gens malament, però en volem més.
Em moro de ganes de poder anar a l’ikea i emplenar la cistella de parides vàries. Vull redecorar la meva vida. Quan miro la tele, ja no em fixo en les persones, sinó en els colors de les parets, tot pensant de quin color serà casa meva.
Em desespera la idea que encara falten dies i setmanes per fer les maletes. I tot esperant calmar una mica la meva desesperació i impaciència, marxo a Olot a fer vida rural, lluny dels Loquos, EnAlquileres i Facebook varis. I need a rest.
o