London és una ciutat grisa, freda i plujosa però la gent hi va a fer negoci. Potser d’aquesta manera els bussiness men estan més per la feina i menys per la gresca, tot i que va quedar demostrat que més d’un ve a passar-s’ho bé – llàstima que no sàpiguen posar-hi límits…
És una ciutat que mai m’ha agradat potser perquè fins ara m’entestava a entendre la filosofia dels londinencs. No hi veia un sentit anglès en tot allò; no aconseguia integrar-me en la filosofia anglesa. I potser aquí estava el problema. Londres no és de ningú, sinó que és fruit de moltes filosofies i anades d’olla juntes. No cal buscar-hi un sentit perquè no el té. Només la confluència de cultures, negocis i ambients fan que la capital anglesa esdevingui un lloc tan important i amb tan carisma com per suportar onades de gent amb objectius tan diversos.
Tothom hi té un lloc a Londres. I jo per fi vaig trobar-hi el meu. De dia, a la fira, envoltada de «noms» i grans «marques», rient i parlant entre tapes espanyoles i coronites mexicanes; de nit, deixant-me il·luminar pels grans teatres del West End i pels cartells dels pubs, mentre sortíem un cop més per Picadilly i Leicester Square.
No deixa de ser una ciutat estressant, sorollosa i massa ràpida per a mi, però en aquells carrerons del Soho, mentre tornàvem de veure Mamma Mia al Prince of Wales, vaig sentir que potser sí que Londres té alguna cosa. Queda pendent una escapada de cap de setmana amb l’Arnau per redescobrir racons i tornar a gaudir d’una estona musical a la vella (bella?) Londres.
o
Doncs a mi m’encanta aquest ambient com de poble que té Londres. És una ciutat molt més a la mida que París, per exemple (pel meu gust). I la trobo bonica i tot! 🙂
Jo encantat d’anar-hi amb tu! 😀