Els 26 comencen madurs. Avui m’he adonat d’una cosa ben certa i és que tinc un fre important laboralment parlant i no podré seguir prosperant. Sóc una persona que necessita una motivació constant i saber que l’eficiència i esforç dedicat tenen una recompensa satisfactòria a nivell personal. M’agrada avançar i saber que faig avançar les coses. Se m’ha donat bé fins ara. I crec que encara ho podria seguir fent molt bé, si no fos perquè he topat amb un mur infranquejable. És un mur de pedra, d’aquells durs, d’aquells que porten allà tota la vida, que totom els odia però ningú s’atraveix a tirar-los a terra. I aquest mur té nom, cognoms i una posició social i laboral molt estable. Tant, que per molt que l’escali, mai aconseguiré passar-lo. Fins ahir creia que enlloc de saltar-lo podria buscar una drecera pel costat -trigaria més temps però arribaria al mateix destí. Però avui he descobert -així, sense més; deuen ser coses de l’edat- que per moltes voltes que faci, el mur mai em deixarà veure més enllà. Ell anirà sempre per davant. I sincerament, si una responsable de mkt no té dret a pujar dalt del mur per veure el que ens espera, val més que pleguem veles i comencem a buscar camins alternatius. Sense murs, sisplau.