Entre març i l’agost de 2005 vaig passar uns dels millors mesos de la meva vida. Estava d’Erasmus i feia el que em rotava. Era el primer cop que, per fi, ningú em deia què havia de fer amb la meva vida, què havia de menjar, què havia de comprar i com havia d’organitzar el meu temps.
Des que he deixat la feina, m’estic tornant a sentir una mica així, com si fos una estudiant Erasmus gaudint de la vida a Barcelona – però sense festes. Em desperto tard, plantejo el què faré segons el meu estat d’ànim i el temps que faci a fora, vaig a classe de tant en tant, i menjo el què vull i quan vull. Només faltaria que ara em passegés per l’edifici a visitar quatre veïns, fer un parell de cerveses i deixar passar les hores veient com es pon el sol o com comença a ploure. Aleshores, potser començaria a pensar que encara sóc a Lubeck.
Avui, a quarts de tres, encara anava en pijama per casa i tenia tanta gana que m’he vist obligada a endrapar el primer que he trobat a la nevera i colar-ho com a «dinar». Res de cuinar ni de planificar; com durant aquells mesos de 2005, quan, de sobte, m’adonava que no tenia res a la nevera, no tenia temps d’anar a comprar i m’acabava preparant qualsevol cosa. Més d’un cop aquell «qualsevol» es convertia en un plat de ple tomàquets i una truita a la francesa. Avui, el dinar no era gaire més elaborat:
Torrades bimbo amb truita a la francesa. Els 4 espàrrecs que quedaven a la nevera i gaspatxo. Ai, això sí que és vida! ^_^