Avui a la reunió he desconnectat 2 minuts per reflexionar; no recordava quin dia era; fins i tot he arribat a creure que era dimecres.

Efectivament, aquesta no és la millor manera de començar una setmana.

La feina s’amuntega en qüestió de segons i l’estrés augmenta. I tot just és dilluns.

Molt enrere queda aquest cap de setmana fabulós que hem passat a Madrid. Sembla mentida que no faci ni 24h que hem tornat.

Tot i l’estressant resultat d’un dilluns nefast, reafirmo la meva convicció que aquí a Barcelona s’hi viu d’allò més bé. M40, M50, edificis, pisos, Corte Inglés enmig del no-res, parades de metro a cada cantonada i kilòmetres i kilòmetres de desert. Ja li regalo a la Desesperanza Aguirre! La Comunitat de Madrid fa por.

Per sort, però, a Fuenlabrada s’hi està bé; com a mínim allà hi ha més coses a banda de centres comercials i parades de metro. Els tiets de l’Arnau ens han tornat a acollir amb els braços oberts i ens han intentat ensenyar la millor part d’aquesta comunitat de gent (marrana, per cert, perquè els vorals de les carreteres estan plens d’escombraries).

Dissabte va ser dia de retrobaments. Puntualment, a les 12 del migdia a la Puerta del Sol ens esperaven amb els braços oberts els nostres «amis» de París. Alguns no havien pogut venir finalment. La prochaine fois, j’espère.

I així, de sobte, els nostres xips van tornar a programar-se en francès, vam fer un salt en el temps i les llargues converses en francès van donar pas als somriures i als records. Madrid estava quieta i callada. La gran capital es va fer petita per un dia i ens va atorgar la llicència del protagonisme. Dissabte els monuments van deixar de ser importants.

On a marché, on a rigolé, on a compté, piiiiiiii, on a mangé des tapas, on a bu, viiiiiiiiip, on a donné, on a reçu, on a parlé, on a appris des nouvels mots, on a écouté, on a discuté sur les structures parisiennes, on a eu des bons souvenirs, on a fait des photos naturelles, tiiiiiiiiiit, on s’est bien amusé et ce qui est le plus important on s’est retrouvé ^.^

Bah, oui, la Puerta de Alcalá, que per cert diumenge vam anar a Alcalá de Henares amb els tiets de l’Arnau
(fotos aviat, quan me les passin).
A la foto d’esquerra a dreta i de dalt a baix: l’Arnau, el Martin, el Christian, l’Alfonso, jo, la Mélanie i la Cris.

Ara sí que hi som tots. Punt de trobada al Retiro. Reprenem forces i seguim endavant.
Noves incorporacions: el Jesús, el Robin i la Laura.

I a falta de més forces, sempre ens quedarà el metro. Kilòmetres i kilòmetres de metro. Si el PP guanya les eleccions, demanaré a la Desesperanza Aguirre que em posi una estació de metro a casa de cadascun dels meus amics, per anar-los a veure sovint. Total, a ella ja no li ve d’un kilòmetre més.

o