La setmana que ve comencem a mirar pisos. Estem a l’espera que l’Esperanza torni de vacances, pagui els mesos que deu de lloguer i ens digui què pensa fer a partir d’ara, però ja estem farts de quedar-nos de braços plegats. Tot indica que marxarà, tot i que hi ha també possibilitats que es quedi. En qualsevol cas, nosaltres estarem preparats. El nostre objectiu és anar a veure vàrios pisos: grans, petits, cars, barats, de lloguer, de compra… De moment mirem, agafem idees, veiem altres coses, ens empapem de vocabulari immobiliari i després ja decidirem.

Dilluns tenim la primera visita. Què guai, què guai! És un piset de 62m2 a Poble Sec. Per les fotos sembla fantàstic i estupendo i està pintat de colorins. Però és car. Dels més cars que hem vist, pel que busquem. Comencem forts. Potser després caldrà baixar…

Dimarts ens esperen a Les Corts, a un parell de carrers del camp del Barça. Nou, per estrenar. Ple de colors i llum. Aquest és més econòmic, però com la majoria, té gastos d’agència.

o

A casa, el pare compra l’AVUI. Fins fa poc jo només en llegia els titulars i algun paràgraf de la secció d’esports. Però fa poc vaig aprendre a donar-li la volta al diari i començar llegint-lo pel darrera. M’he enganxat als articles de la contraportada. Són grans reflexions. Sovint properes. I segurament això és el que m’enganxa. Jo que no sóc una gran lectora, un llibre de contraportades de l’avui seria sempre a la meva biblioteca particular. I pot sonar una mica irònic que escrigui un post sobre lectura, però volia compartir les dues últimes contraportades (d’avui i d’ahir), excel·lents. Les dues fan referència al final i inici de temporada. I d’ells en trec un parell de conclusions: l’any que ve vull anar a formentera i omplir-me de mandra.

La primera, dahir, és de la Lidia Heredia (Els Matins).
http://paper.avui.cat/article/ultima/138054/mandregem.html

La segona, d’avui, de l’Albert Om.
http://paper.avui.cat/article/ultima/138167/illes/sagrades.html

O

la mare està contenta. com si dugués sabates noves. de fet, millor que això! estrena somni: ser pintora. Poc a poc aquell curset amateur de pintura l’ha anat tornant a endinsar en el vell somni que va aparcar quan tenia 23 anys per convertir-se en mestra. Qui ho anava a dir que més de 30 anys després, la mare tornaria a pintar amb ganes, força i creativitat. Tot és a punt per l’estrena. Dissabte fem una excursió a Breda per exposar les seves petites obres a la Fira d’artesania que celebren al «ventdelplà» real. Toca comprar taules i caballets i toldos. Preparar-ho tot per la posada en escena i la presentació a la societat catalana. Probablement no vendrem res. La «cosineta» ja l’ha avisada que el tema fira està difícil. Les perspectives econòmiques de Solbes tampoc ajuden a creure en un gran volum de ventes. En qualsevol cas, dissabte veurà un somni personal fet realitat. Per nosaltres serà ja un èxit absolut veure-la contenta fent el que li agrada. Tant de bo tot anés bé i la seva creativitat no s’apagués mai.

o

Ja ens ho diuen a canal plus: aquest cap de setmana comença la lliga i, amb ell, una nova temporada. S’inicia un nou curs i, tot i no ser cap any, la gent formula nous propòsits que potser no arribaran a Nadal. Els meus: apuntar-me al gimnàs i deixar d’estudiar idiomes. No estic segura de que els pugui complir. En qualsevol cas, el setembre és una gran època. M’agrada tornar a veure la gent i saber els seus nous plans. Canvis de pis. Canvis de feina. Canvis de parella. Canvis de sexe. No, d’aquests encara no en conec cap. El setembre mola. De petita plorava sempre el dia abans de començar l’escola. M’aterrava la idea de tornar a la rutina escolar i deixar les idíliques i eternes vacances d’estiu. Ara ja sóc gran i només ploro recordant amb emoció els vells temps als reis catòlics, al maragall, als summer camps, a la pompeu… Aiiiix qué tiempos aquellos, i visca les retrobades.

o
Facebook s’ha fet encara més gran i cal reconèixer que els frikis que hi ha darrera ho estan fent prou bé. Amb el messenger vam iniciar la revolució de la comunicació interactiva. Després van arribar els blogs i fotologs, com a pàgines pesonals. Ara, però, amb facebook hem anat més enllà. De fet, ja som molt més enllà. Tant, que des de fa mesos m’oblido d’engegar el messenger. Ja no em cal, si facebook aconsegueix aglotinar-ho tot. Li dono un vot de confiança al nou «feisbuk», que ha restat importància a les aplicacions i n’ha donat més a les relacions humanes virtuals. Per això, avui li regalo un espai al meu blog.
o